LA HISTÒRIA CEGA DE L’ANARQUISME
Quan Lucía Sánchez Saornil, una de les fundadores de Mujeres Libres, va demanar que al seu epitafi deixessin escrita la frase «¿Pero es verdad que la esperanza ha muerto?», molt probablement no era conscient de lʼabast que la seva pregunta podria acabar tenint pel moviment llibertari. Lʼanarquisme és, de fet, la història dʼun mort que mai no sʼacaba de morir —tantes voltes enterrat, tantes voltes ressuscitat— en lʼesperança de transformar el món i la mateixa vida de soca-rel.
Tot i ser un moviment social, polític i cultural que des dels seus orígens ha gravitat al voltant dʼaquest darrer element —cap altre ha confiat tant en l’educació i la cultura com a eines dʼalliberament individual i col·lectiu—, lʼanarquisme ha hagut de suportar al llarg del temps una campanya permanent dʼestigmatització —avui en diríem «guerra cultural»— que els seus principals enemics han construït, moltes vegades amb èxit, associant-lo al caos, la destrucció i la violència irracional.
Lʼimaginari que sʼha acabat imposant sobre els anarquistes està molt més a prop de la llum esfereïdora d’un tret, una bomba o una església en flames que del llum dʼoli al voltant del qual sʼagrupaven obreres i obrers, després dʼuna extenuant jornada laboral, per llegir un llibre, un diari o discutir un text col·lectivament.
En lʼintent de propagació de La Idea, els anarquistes han utilitzat invariablement la lletra impresa com una de les seves armes principals. La tinta, el paper, la paraula escrita funcionaren com a extensió dʼassemblees, xerrades i mítings, ja fos en forma dʼarticles dʼopinió, assaigs, poesies, relats breus, contes o novel·les. La militància sʼemprà a fons en la producció i distribució dels materials, especialment durant els anys en què lʼanarquisme va configurar-se com a moviment de masses, però també en els temps més durs, quan repartir un simple full volander podia suposar la mort o podrir-se a la presó.
La sensacional difusió de l’ideari anarquista a l’Espanya de finals del segle xix i principis del xx va ser possible, en bona mesura, gràcies a la premsa. Segons Paco Madrid, un dels investigadors de referència sobre el tema, només entre 1869 i 1939 es van publicar a l’Estat espanyol al voltant de 900 capçaleres de diaris anarquistes i més de tres mil llibres i fullets.
Ben aviat, aquells papers que circulaven amunt i avall van començar a incorporar, a més del text, abundants reclams gràfics, car els editors eren cada vegada més conscients de la seva importància comunicativa i propagandística. Contra la imatge i els imaginaris que la premsa burgesa posava en circulació, els anarquistes aixecaren una barricada gràfica amb la voluntat de crear un univers iconogràfic propi.
Fruit moltes vegades del treball dʼobrers anònims, i dʼaltres de reconeguts professionals, les capçaleres, les il·lustracions, les caricatures, les fotografies o els cartells són un llegat riquíssim que, en perspectiva, permet ampliar el camp de visió sobre el moviment i aporta informacions de tota mena que, al cap i a la fi, ens ajuden a historiar-lo millor.
De tants cops i benes, però, les ferides als seus ulls són evidents. I la història de lʼanarquisme és, ara per ara, una història cega que no ha prestat gairebé mai atenció a la seva pròpia producció gràfica i visual. La gràfica anarquista és un territori tan inabastable com inexplorat, del qual avui en sabem ben poca cosa, més enllà dʼalgunes aproximacions fragmentàries i dʼalguns noms rescatats de lʼoblit, com Helios Gómez o Monleón. Altres —com Sagristá, Pellicer, Esbelt, Gallo, Badia Vilató, Les, Cochet, Gumsay, Puig o Shum— són, fins ara, completament desconeguts.
Durant les primeres dècades del segle xx, els autors dʼaquelles «pintures de guerra» van ser els primers a plasmar des dʼuna perspectiva visual la gran diversitat temàtica de les publicacions obreres, abordant, a més dʼassumptes polítics i sindicals, debats aleshores inèdits com el laïcisme, el naturisme, el vegetarianisme, lʼecologisme o lʼeducació sexual. En el temps de lʼexili i la clandestinitat, malgrat el duríssim cop de la derrota, molts dʼells van mantenir ferms els seus estris de treball, aquí i allà, al servei de la resistència antifranquista. I, durant la represa democràtica, a la dècada de 1970, les seves mans van ser artífexs dʼobres que marcaren, ja diversificades en mil formats, un punt dʼinflexió cultural i creatiu de primer ordre.
Gràfica obrera i anarquista (1870-1939) és un projecte de recerca interdisciplinària que pretén ampliar el coneixement sobre la riquesa de la producció visual i iconogràfica de lʼanarquisme.
Lʼobjectiu de la recerca és situar i documentar les principals publicacions anarquistes del període objecte dʼestudi —diaris, revistes, opuscles, butlletins i llibres—, parant especial atenció a la seva dimensió gràfica i, a partir dʼaquí, resseguir la vida i obra dʼil·lustradors, fotògrafs, cartellistes, tipògrafs, dissenyadors, caricaturistes, ninotaires i altres professionals vinculats a les arts gràfiques que hi col·laboraven.
Al llarg de la investigació, aquesta mirada de conjunt es combinarà amb aproximacions monogràfiques a episodis que han marcat lʼesdevenir del moviment, com ara les col·lectivitzacions obreres dʼexplotacions agrícoles i indústries durant la revolució i la Guerra Civil espanyola (1936-1939).
El projecte de recerca està concebut com un treball en procés de tres anys, que tindrà una linealitat temporal clara i formalitzacions molt diverses. Un espai web (www.graficaanarquista.com), periòdicament actualitzat, permetrà anar visualitzant els avenços de la recerca, i hi haurà quatre moments de presentació pública, a través de seminaris, tallers i debats —juliol de 2017 i gener, maig i novembre de 2018— que coincidiran amb lʼedició de quatre diaris. La investigació conclourà amb lʼedició dʼun llibre i el comissariat dʼuna mostra retrospectiva sobre la fotògrafa Kati Horna, una figura àmpliament reconeguda arreu del món que, paradoxalment, no ha estat mai objecte dʼuna exposició important a Barcelona, ciutat on va treballar activament durant la Guerra Civil.
Gràfica obrera i anarquista (1870-1939) és un projecte de lʼObservatori de la Vida Quotidiana (OVQ) auspiciat per La Virreina Centre de la Imatge.
Equip de treball:
Andrés Antebi / Pablo González (coordinació i recerca)
Roger Adam (recerca i disseny gràfic)
Albert Caballero (recerca i web)
Teresa Ferré (recerca i documentació)
Marc Dalmau (recerca i documentació)
