Caracas, Luxemburg, París o Zurich, espais urbans que acullen obra d’aquest artista de renom internacional. Escultures gegantines, voluptuoses i que tenen la mare com a símbol de la terra i tòtem de la creació. Peces característiques d’una carrera que té la dona com a referent, una trajectòria que l’escultor consolidà a París a partir de 1939 quan s’hi exilià.
Abans, però, Baltasar Lobo havia desenvolupat una extensa carrera com a il·lustrador a la premsa anarquista. El traç del jove llibertari formà part del Comité de la Federación Ibérica de las Juventudes Libertarias i es popularitzà durant el cicle republicà gràcies als dibuixos en diferents publicacions de Madrid i Barcelona. Des del primer número de Campo Libre (1935 – 1936) la seva presència és habitual amb il·lustracions a llapis que tenen com a protagonistes els pagesos i les feines del camp. També se’n pot observar alguna de promocional del mateix setmanari, dedicat als treballadors del camp.
En esclatar la revolució i la guerra trobem algun dibuix esporàdic a Frente Libertario (1936 – 1937) , l’òrgan de les milícies confederals madrilenyes de quatre i dues pàgines. Ocasionalment també publicà a la revista il·lustrada Tiempos Nuevos, però no n’és portadista ni dibuixant de capçalera. En canvi, Lobo sí és habitual a Ruta, òrgan de les Joventuts Llibertàries i a Tierra y Libertad; i constant a Umbral (1937-1939), on s’encarrega d’il·lustrar la novel·la per entregues No pasarán de l’autor Upton Sinclair, a més de fer alguna contraportada.
Ara bé la seva contribució més determinant la va realitzar a Mujeres Libres. L’organització anarcofeminista, creada la primavera de 1936, va tenir entre les fundadores a Mercedes Comaposada, companya de vida de l’artista des de feia ja tres anys. Lobo fou dissenyador i dibuixant de la revista i també va composar diferents cartells per a l’associació.
El compromís de Baltasar Lobo, per tant, quedà plasmat en la majoria de la premsa anarquista igual que la seva personalitat d’artista que entén l’art com a eina de transformació social i la cultura com element d’emancipació. El seu neguit cultural fou influència del pare, Isaac Lobo, un humil fuster de Cerecinos de Campos (Zamora) i àvid lector autodidacta que s’esforçà per donar estudis a tots els fills i filles, a més d’oferir la casa com espai de trobada i debat polític del poble.
Gràcies al tarannà de la família, les aptituds de dibuix i escultura del nen Baltasar van ser esperonades i als 12 anys ingressà a l’escola Cervantes de Benavente. El mestre recomanà que anés a Valladolid. Hi anà el 1922 per ser aprenent al taller de Ramon Nuñez on tallava retaules i figures de fusta per a esglésies; l’any següent, gràcies a una beca, entrà a l’escola d’arts i oficis de la ciutat. Quatre anys després arribava a Madrid per ingressar a la prestigiosa Academia de Bellas Artes de San Fernando, també gràcies a una beca. Tenia disset anys i semblava que havia aconseguit el somni. Però Lobo abandonà l’acadèmia en pocs mesos perquè li semblà massa acadèmica. Començà llavors a treballar a l’estudi del poeta anarquista Ángel Garzón i a la nit anava a classes nocturnes de l’escola d’art i oficis de Madrid. Començava a forjar-se l’artista compromès i el militant llibertari que seria durant tota la seva atzarosa vida.
