Fill d’un francès instal·lat a l’Argentina com a mestre rural i una criolla, Gustavo Cochet va néixer a Rosario. Després d’haver estudiat pintura amb artistes locals d’ideari llibertari i a punt de fer els vint anys, viatjà a Barcelona. Era el 1915 i començà a treballar al taller de Josep Dalmau com ajudant de restaurador; quatre anys més tard ja exposà individualment a la galeria Dalmau. També fou el temps en què va ser iniciat en l’ofici de gravador per l’artista anarquista Pere Daura.
La dècada dels anys 20 la va començar a París fent el servei militar per ser fill de francès. Allí va seguir treballant com a restaurador i també enviava obres a algunes exposicions oficials d’art espanyoles, belgues o franceses. El 1928 exposà individualment a la Sala Parés i també a Madrid i Bilbao. Tornà a Argentina i de nou, ja en temps republicans, s’instal·là altre cop a Barcelona.
Pel que fa a la seva faceta de dibuixant publicà a Tiempos Nuevos, Ruta i al periòdic Tierra y Libertad, on també escrivia sobre les avantguardes artístiques i el paper de l’art en una nova societat lliure.
El cop d’estat del 1936 fa emergir el milicià i com ell mateix explicà: “El 19 de julio de 1936 cerré las puertas de mi taller en Barcelona y allí quedaron inconclusas las obras que estaban en curso de ejecución; ¿en que podían servirles mis pinturas al pueblo en armas en su magna lucha? En nada absolutamente. Me consideré entonces un miliciano más y si nunca tiré un solo tiro, fue únicamente porque para eso sobraban valientes, si no también lo habría hecho; pero no rehuí nunca ningún peligro contribuyendo con todo lo que estaba a mi alcance y con las mismas esperanzas para conseguir el triunfo final.”
El combat de Cochet es lliurà a través de la cultura, des de la Secció de pintors artistes del Sindicat Únic de Professions Liberals de la CNT. Un dels aspectes rellevants del Cochet dels temps revolucionaris fou la seva fermesa a l’hora de defensar el salvament del patrimoni artístic.
Des de la seva posició de representant de la secció de Belles Arts de la CNT no dubtà a col·laborar amb la Generalitat en el Servei de salvament del patrimoni artístic. Fruit d’aquesta tasca organitzà l’Exposició d’Obres d’Art salvades per la CNT-FAI. En el catàleg de la mostra expressà: “Todos los amantes del arte y que sabemos apreciar el valor espiritual con que éste ha venido adornando la vida a lo largo de la historia lamentaremos siempre muy profundamente la pérdida de todas aquellas obras en las cuales además del espíritu y el sentimiento que dejaron impreso quienes las concibieron, llevan también el interés y encanto con que las patina el tiempo. Podemos lamentarlo digo, pero jamás culpar al pueblo revolucionario que en los momentos de violencia, en que sacude el yugo que le oprime, se produce fatalmente la destrucción de obras de arte”.
Des del que ell anomenava “rereguarda cultural” posava en pràctica la cultura col·lectiva, creant el Casal de la Cultura i activitats als ateneus obrers realitzades per part del Sindicat d’Artistes Lliures. En el manifest de creació del casal afirmava: « Creemos que la cultura no depende solamente del saber propiamente dicho sino de la comprensión del pueblo en general, es decir, que la lucha contra el analfabetismo, por ejemplo, no es más que una parte, lo esencial es de hacer sentir al pueblo la necesidad de leer los libros». L’agost del 1937, com a conseqüència dels Fets de Maig, el local dels artistes de la CNT fou clausurat per la força, cosa que repudià públicament en una carta oberta.
Entre 1936 i 1938 va realitzar la sèrie Caprichos, trenta estampes fetes amb aiguafort on es representa la lluita per la llibertat i que beuen de la tradició dels “desastres de la guerra”: “Mis caprichos, como los de Callot y Goya, son el reflejo de los horrores de la guerra, sus miserias y angustias, como así las esperanzas y heroísmos de un pueblo que se repite en la historia y se repetirá siempre, mientras domine la maldad en los hombres.”
El 1939 s’exilià a França i va aconseguir ser repatriat a la seva Argentina natal. Des del 1947 s’instal·là a Funes, a pocs quilòmetres de Rosario, on va viure fins la mort.
Recursos:
“Los Caprichos de Gustavo Cochet, memorias de la Guerra Civil”, article de Laura Karp Lugo
