Els inicis de Fermís Sagristà, gravador d’ofici, com a dibuixant són un misteri. La primera publicació on tenim constància de la seva feina és La Idea Libre, nascuda a Madrid el 1894 i que es començà a il·lustrar amb gravats a la coberta a partir de 1895. El gener de 1896 va canviar la capçalera per una més atractiva de disseny modernista realitzada per Sagristà.
En començar el segle XX formava part del grup 4 de maig a Barcelona, que edita el periòdic Tierra y Libertad, on hi ha entre altres, Juan Boix, Anselmo Lorenzo o Magín. També el trobem dibuixant a La Huelga General, on el 1902 ja se’l qualifica de “distinguido artista, que dedica su inspiración a los que sufren y rehusa prostituir su talento adulando a los que pagan con las sobras de sus orgías, merece nuestra estimación y nuestro aplauso”.
El 1906 és director de l’Escola moderna del Poble Sec. La seva vida va fer un tomb radical després de la Setmana Tràgica, quan publicà una làmina dedicada a l’aniversari de l’afusellament de Ferrer i Guàrdia “Montjuich: la última visión” editat conjuntament per Le Réveil de Ginebra i Tierra y Libertad de Barcelona, per ser venut arreu d’Europa amb la finalitat de sufragar propaganda.
El 16 de gener de 1911 es va celebrar el consell de guerra i fou condemnat a dotze anys de presó. La resposta internacional no es va fer esperar i Sagristà va rebre el suport de la Lliga dels Drets de l’Home o la Allied Artists Association, entre altres. La revisió del procés fou discutida al parlament espanyol i finalment després de setze mesos se li va concedir l’indult.
En sortir de la presó el dibuixant va fer una obra d’art dedicada al triomf de la revolució mexicana, un treball del qual es van fer milers de postals. L’autor va cedir-ne 2.000 per a donar-ne els beneficis als presos de la vaga de setembre i als condemnats per la llei de Jurisdiccions que ell mateix havia patit. El quadre original el va regalar a la revista Regeneración.
Un altre mitjà de difusió del seu traç foren les cobertes de llibres. Sagristà va ser un dels dibuixants per a la popular col·lecció de novel·la curta La Novela Ideal (1925 – 1938), publicada per l’editorial anarquista La Revista Blanca, on també publicava a la revista del mateix nom. Algunes de les obres que il·lustra són Vida anarquista. Artículos de propaganda al azar, sin método doctrinal ni orden cronológico de Aselmo Lorenzo o Flora de Joaquina Colomer. Ja en anys republicans també il·lustrà el llibre escolar El Cervantista. Método gráfico de lectura para alumnos de uno o de otro sexo. (1932) de l’escola Jaume Duran i Bellera. Cal afegir-hi també els populars almanacs. El 1912, any que va sortir de la presó, va fer la coberta del Almanaque de Tierra y Libertad, experiència que va repetir dos anys després. El 1927 va il·lustrar el Almanaque de La Novela Ideal. Pel que fa a la premsa llibertària fou molt actiu al llarg de les primeres dues dècades del segle.
En esclatar la guerra civil podem situar la figura de Sagristà vinculada al Claustro de Maestros Laicos Históricos de Cataluña, on estava inscrit com a mestre de dibuix i llenguatge per a persones sord mudes. Per aquesta entitat va fer el setembre de 1936 una làmina al·legòrica en homenatge a Ferrer i Guàrdia. El dia 29 de setembre la junta de la mateixa associació va aprovar encarregar-li’n una altra en honor de les forces que lluitaven contra el feixisme. Totes dues es van publicar el 13 d’octubre de 1936.
L’activitat del dibuixant al llarg del conflicte és desconeguda. Només una notícia a La Vanguardia informa de la seva precària situació. El dijous 23 de març de 1937, el rotatiu després de glossar i lloar la seva trajectòria com a dibuixant explicava: “tiene actualmente 70 años de edad, no puede trabajar ni atender sus necesidades más apremiantes. Su esposa septuagenaria también, un ataque de apoplegía, de momento leve, la ha privado de trabajar, cobrando del taller de encuadernación donde prestaba sus servicios dieciocho pesetas semanales viviendo de ello los dos”.
Malgrat que el Claustro de Mestros Laicos Históricos feia els possibles perquè l’estat o la Generalitat el poguessin atendre, no s’havia aconseguit cap resultat pràctic. Per aquest motiu es feia la següent crida: “se ruega a los espíritus nobles y generosos, que no dejen desfallecer de miseria a un artista tan apreciado como Fermín Sagristá, el cual tiene su domicilio en un humilde pisito de la calle San Cristóbal. 16, 1º, 1ª. Hacernos extensivo este ruego, de una manera especial, a las asociaciones de dibujantes de Barcelona.” Desconeixem si el text va tenir efecte i quin fou el final de la vida de la família Sagristà.
