Nascut en una família molt humil a Foz es forjà una educació a base d’autodidactisme. De ben petit la seva mare li donava suport en l’aspiració a estudiar Belles Arts. Després de fer treballs de tot tipus −des d’aprenent de barber a pintor de portes− i compartint la temporada de la trilla amb el pare i els germans per guanyar-se la vida, aconseguí marxar del poble.
Blasco arribà a Barcelona els primers mesos de 1926 treballant del que li anava sortint i matriculant-se a Llotja en dues assignatures, dibuix artístic i perspectiva. També es va fer soci del Centro Obrero Aragonés i s’acostà a l’acadèmia Alemany. El setembre de 1930 fou un dels alumnes que participà a una exposició celebrada a la Sala Parés, i al desembre també exposà a “Barcelona vista pels seus artistes” al Palau de les Arts Decoratives.
En aquests inicis artístics durant el cicle republicà va forjar la seva iconografia escultòrica en dos models, la mare i la ballarina, i escollint el ferro com a material. Estilísticament es decantà pel surrealisme i, pel que fa al dibuix, trià la figura humana com a protagonista, concretament personatges de classes populars i fins i tot marginats.
El seu compromís social i la implicació amb els cercles anarquistes el van convertir en artista obrer, aquell que entén l’obra d’art com eina de desenvolupament de la classe obrera i mitjà necessari per a construir la revolució social. Entre 1932 i 1934 els seus dibuixos, basats en l’humanisme, la puresa i la llibertat, s’exposaren a diferents ateneus culturals (Agrupació Faros, Ateneu Popular de Gràcia, Associació d’Idealistes Pràctics, entre altres). Una de les col·laboracions continuades fou amb el Centro Obrero Aragonés de Barcelona del qual formava part activament. A més del butlletí d’aquest centre obrer el seu dibuix es publicà habitualment a la premsa anarquista, per exemple a Nueva Humanidad, Tierra y Libertad, Tiempos Nuevos.
Existeix poca informació sobre la seva activitat com a dibuixant durant la guerra; en canvi, consta la seva col·laboració en exposicions vàries. Va fer de dibuixant cartògraf a l’Estat Major a Barcelona fins el 1938, quan s’incorporà com a milicià de cultura a la 26 divisió de l’Exèrcit Popular amb seu a Bujaraloz. Després de la campanya de Catalunya creuà la frontera francesa i fou detingut als camps de Vernet i Septfonds.
El 1940 es va posar a viure a Burdeus i després de la guerra, el 1946, s’instal·là a París on va reprendre la carrera artística de manera fructífera, especialment entre 1947 i 1958. La vinculació de Blasco a la premsa llibertària a l’exili va ser força activa, sobretot amb el periòdic Solidaridad Obrera, editat des de Toulouse, i el Quixot, emblema dels anarquistes exiliats, un símbol de la seva obra durant aquell període.
En tornar del seu exili polític el 1985 col·laborà a Orto: revista cultural de ideas ácratas. L’artista va morir a Alcanyís el 1993.
Recursos:
“Eleuterio Blasco Ferrer (1907-1993): Trayectoria artística”, Tesis de Rubén Pérez Moreno.
