La vida d’Aurelio Suárez està estretament lligada a Gijón, on nasqué el 1910 i morí el 2003. Fill d’un capità mercant, Abelardo Suárez Ibaseta i d’Elvira Fernández fou el petit de tres germans. A casa va viure l’art a través del seu pare, pintor autodidacta, en un ambient on s’apreciava la cultura. Ell mateix declarava en una entrevista el 1948 que mai havia assistit a cap Escola oficial d’Art, que era absolutament autodidacta i llegia molt. Durant els seus estudis a l’institut es va fascinar per la ciència, fins el punt que volia ser metge.
Des del 1927 pintava habitualment i dos anys més tard ja feia la primera exposició individual a l’Escuela de Comercio de Gijón. El 1931 exposà al Ateneo Obrero de Madrid, ciutat on s’havia instal·lat a estudiar medicina. No arribà a exercir aquesta professió però la curiositat per la ciència i la natura marcà per sempre més la seva obra artística. Durant els anys republicans destaca la seva participació en les col·lectives realitzades al Salón de Otoño de Madrid el 1933 i 1934 i una mostra individual a Bèlgica.
A principis de la dècada de 1930, combinà la pintura amb la il·lustració i va obtenir cert reconeixement amb la publicació de sèries de tires còmiques al diari La Prensa de Gijón a on començà a signar per primer cop com a Aurelio Ibaseta, agafant el segon cognom del pare.
Va participar a la guerra civil i fou ferit. Fou durant el conflicte quan hem trobat la seva principal col·laboració a la premsa anarquista, concretament a les pàgines de la revista Umbral, que li va dedicar un capítol a la secció “Los pintores de la Revolución” al número 20. Allí afirmà que per a ell la pintura revolucionària era “Pintar cada uno lo que quiera, sin pensar en el qué dirán, expresar un mensaje, el de uno. Eso es pintura revolucionaria, a mi modo de ver. Nada más”. Ibaseta va dibuixar sobretot l’any 1938 en una secció divulgativa del setmanari gràfic anomenada “La aviación y la química explicadas al pueblo”. Molt probablement aquesta col·laboració era fruit de l’amistat amb el seu paisà Máximo Viejo Santamarta, un dels puntals de la gràfica d’Umbral i persona que va influir decisivament en els primers temps de la seva trajectòria artística.
Després d’algunes estades a Barcelona i València va tornar a la seva ciutat natal on va trobar la feina de tota la vida, decorador en una fàbrica de porcellanes. Es va casar amb María Teresa Pomeda el 1948 i l’any següent tenien el seu fill únic, Gonzalo. A partir de llavors l’art va esdevenir una activitat íntima. Tot i que va fer exposicions a diverses ciutats arreu d’Espanya la seva actitud fou de replegament, d’endinsar-se en un univers personal que bevia de les avantguardes artístiques, el primitivisme medieval i l’art popular. Aquest estil, en extrem individualista, fou batejat per ell mateix com “aurelianismo”, una manera d’entendre l’art que comprèn l’obra però també l’actitud i la praxis. Per tot això Aurelio Suárez i el conjunt de la seva obra s’han convertit en certa manera en mite, representat en la famosa carpeta “3800 bocetos” el primer dels quals datat el 1927 i el darrer el 1992.
